Maria Cosmes

Trobades fugaces
(Castell de La Bisbal d'Empordà, 8 de maig de 2005, dins dels actes 7 dones, 7 performances)

Versión en castellano
English version

En moltes de les meves performances he utilitzat cordes o fils, simbolitzant els diferents tipus de relacions o llaços que s'estableixen entre les persones. En la sèrie de performances ‘liens, lligava sis cordes amb nusos escorredors en ambdós extrems al coll de dotze persones, disposades de forma especial, i evolucionava entre elles al ritme d'una música inquietant. En aquesta acció la meva intenció era ésser un element d'atzar que forcés als participants a col·laborar per a evitar que tant ells com jo patíssim danys; aquesta acció va ser portada a terme en diferents espais, fins i tot en diferents països, i a poc a poc va anar arribant a una dinàmica cada cop més angustiant i violenta, no cap als participants sinó cap a mi mateixa; recordo especialment a Hèlsinki com vaig acabar deixant-me caure, impotent, sobre les cordes amb les quals m'havia embullat totalment, mentre que els participants em sostenien amb la força dels seus colls. En la sèrie de performances Nens perduts (sèrie ‘liens) sortia amb el cap totalment cobert de sogues i, a cegues, buscava a quatre persones per a donar-les a cadascuna d'elles un extrem, esperant que espontàniament m'alliberessin, desenrotllant les cordes fins a acabar amb el cap lliure i els extrems de les quatre cordes cosides a la meva brusa, al costat del meu cor. En la sèrie Le lien est rouge canviava les sogues per un fil vermell, els extrems del qual estaven enrotllats en un rodet; jo demanava un voluntari (sempre he demanat la participació voluntària, mai m'ha agradat imposar l'acció a algú que no desitgés participar en ella) i cadascun dels dos ens introduíem el rodet en la boca, deixant espai entre les dents perquè el fil llisqués. A partir d'aquí tot quedava en mans de l'atzar, jo anava xuclant i recollint el fil dintre de la meva boca, intentava envoltar a l'altra persona amb el fil, l'acció depenia totalment de la seva reacció, de com volia ell o ella que anés aquesta subtil relació momentània, a quin grau de confiança volia arribar, no en va jugava amb la idea de l'impur, de l'intercanvi de les nostres salives a través del fil; cada acció realitzada va ser molt diferent de l'anterior. Més tard usaria aquest fil en altra performance per a recompondre un vestit que havia estat estripat amb un bisturí pels assistents; aquí el fil es convertia en el mitjà de reparació del trencat, concepte que també és molt important en el meu treball.

En Trobades fugaces em vaig situar en un petit cubiculum en el castell medieval de La Bisbal d’Empordà, lligats braços i cames a una reixa metàl·lica amb unes bandes de goma fetes cadascuna d'elles amb cinquanta metres de fil de goma finíssima, de la utilitzada en bijuteria. Quan s'apropava una persona sortia del forat, fent força contra la pressió que exercien totes les bandes de goma sobre el meu cos, i li donava la mà, agraint la seva presència. Aquest és altre dels temes recurrents en el meu treball, aquesta multiplicitat de visions que mostrem, ja que la primera impressió que tenien les persones conforme passaven al costat de mi era d’ensurt, per allò no esperat, i jo els estava saludant càlida i amablement. Una vegada fet això, deixava que la força de les gomes estirés de mi cap a endarrere, tornant a la posició inicial, algunes vegades fins i tot amb excessiu ímpetu.

En el meu treball, també és una constant la presència, generalment com un element estrany a l'entorn, que crida discretament l'atenció, sense estridències, i que s'ofereix als participants amb naturalitat, sense tractar d'imposar-se ni intentar mostrar-se com no s'és en realitat. En el meu treball de performance prefereixo parlar de sèrie o procés, perquè per a mi cap acció és igual a una altra, hi ha tantes possibles variacions a causa del espai, als participants (i aquí incloc també les diferències entre les diferents ciutats i països), a la seva disposició, o al meu estat d'ànim particular. Quan inicio una acció, sé bé d'on surto i amb quins elements hi compto, però mai sé cap on arribaré o com es desenvoluparà l’acció. En ocasions he treballat amb els ulls tapats, i pràcticament sempre he treballat descalça i sense ulleres, entesos com elements culturals.

Maria Cosmes

Encuentros fugaces
(Castell de La Bisbal d'Empordà, 8 de maig de 2005, dins dels actes 7 dones, 7 performances)

Versió en catalè
English version

En muchas de mis performances he utilizado cuerdas o hilos, simbolizando los diferentes tipos de relaciones o lazos que se establecen entre las personas. En la serie de performances ‘liens, anudaba seis cuerdas con nudos corredizos en ambos extremos al cuello de doce personas, dispuestas de forma especial, y evolucionaba entre ellas al ritmo de una música inquietante. En esta acción mi intención era ser un elemento de azar que forzara a los participantes a colaborar para evitar que tanto ellos como yo sufriéramos daños; esta acción fue llevada a cabo en diferentes espacios, incluso en diferentes países, y poco a poco fue alcanzando una dinámica cada vez más angustiante y violenta, no hacia los participantes sino hacia mí misma; recuerdo especialmente en Helsinki como terminé dejándome caer, impotente, sobre las cuerdas con las que me había enredado totalmente, mientras que los participantes me sostenían con la fuerza de sus cuellos. En la serie de performances Niños perdidos (serie ‘liens) salía con la cabeza totalmente cubierta de sogas y, a ciegas, buscaba a cuatro personas para darles a cada una de ellas un cabo, esperando que espontáneamente ellos me liberaran, desenrollando las cuerdas hasta terminar con la cabeza libre y los extremos de las cuatro cuerdas cosidas a mi blusa, junto a mi corazón. En la serie Le lien est rouge cambiaba las sogas por un hilo rojo, cuyos extremos estaban enrollados en un carrete; yo pedía un voluntario (siempre he pedido la participación voluntaria, nunca me ha gustado imponer la acción a alguien que no deseara participar en ella) y cada uno de los dos nos introducíamos el carrete en la boca, dejando espacio entre los dientes para que el hilo se deslizara. A partir de aquí todo quedaba en manos del azar, yo iba sorbiendo y recogiendo el hilo dentro de mi boca, intentaba rodear a la otra persona con el hilo, la acción dependía totalmente de su reacción, de cómo quería él o ella que fuera esa sutil relación momentánea, a qué grado de confianza quería llegar, no en vano jugaba con la idea de lo impuro, del intercambio de nuestras salivas a través del hilo; cada acción realizada fue muy diferente de la anterior. Más tarde usaría ese hilo en otra performance para recomponer un vestido que había sido desgarrado con un bisturí por los asistentes; aquí el hilo se convertía en el medio de reparación de lo roto, concepto que también es muy importante en mi trabajo.

En Encuentros fugaces me situé en un pequeño cubículo en el castillo medieval de La Bisbal d’Empordà, atados brazos y piernas a una reja metálica con unas bandas de goma hechas cada una de ellas con cincuenta metros de hilo de goma finísmo, del utilizado en bisutería. Cuando se acercaba una persona salía del agujero, haciendo fuerza contra la presión que ejercían todas las bandas de goma sobre mi cuerpo, y le daba la mano, agradeciendo su presencia. Este es otro de los temas recurrentes en mi trabajo, esa multiplicidad de visiones que mostramos, ya que la primera impresión que tenían las personas conforme pasaban junto a mí era de sobresalto, por lo no esperado, y yo les estaba saludando cálida y amablemente. Una vez hecho esto, dejaba que la fuerza de las gomas tirara de mí hacia atrás, volviendo a la posición inicial, algunas veces incluso con excesivo ímpetu.

En mi trabajo, también es una constante la presencia, generalmente como un elemento extraño al entorno, que llama discretamente la atención, sin estridencias, y que se ofrece a los participantes con naturalidad, sin tratar de imponerse ni intentar mostrarse como no se es en realidad.

En mi trabajo de performance prefiero hablar de serie o proceso, porque para mí ninguna acción es igual a otra, hay tantas posibles variaciones debido al espacio, a los participantes (y aquí incluyo también las diferencias entre las diferentes ciudades y países), a su disposición, o a mi estado de ánimo particular. Cuando inicio esa acción, sé bien de dónde parto y con qué elementos, pero nunca a dónde voy a llegar o cómo va a desarrollarse. En ocasiones he trabajado con los ojos tapados, y prácticamente siempre he trabajado descalza y sin gafas, entendidos como elementos culturales.

Maria Cosmes

Fleeting Encounters
(Castell de La Bisbal d'Empordà, 8 de maig de 2005, dins dels actes 7 dones, 7 performances)

Versió en català
Versión en castellano

In many of my performances I have used ropes or threads, symbolizing the different types of relations or links that establish between the people. In the series of performances 'liens, I tied six cords with sliding knots in both ends to the neck of twelve people, disposed in an special distribution, and I evolved among them to the rithm of a disquieting music. In this action my intention was to be an hazardous element that forced the participants to collaborate to avoid that both they and me suffered damages; this action was carried out in different spaces, even in different countries, and step by step it was reaching a disquieting dynamics each time more and more violent, not towards the participants but mainly towards myself. I remember specially in Helsinki as I ended up dropping to me, impotent, on the cords with which it had romped to me totally, whereas the participants maintained to me with the force of their necks. In the series of Lost children (series 'liens) preformances I appeared with my head totally covered with ropes and, giving no further information, I looked for four people to give to each one of them an end of the cord, hoping that spontaneously they released to me, unrolling the cords until finishing with my free head and the ends of the four cords sewn to my blouse, close to my heart. In the series Le lien est rouge, I changed the ropes by a red thread, whose ends were coiled in a spool; I requested a volunteer (always I have requested the voluntary participation, I never liked to impose the action to someone that did not wish to participate in it), and both us introduced the spool in our mouth, leaving space between the teeth so that the thread can slide. From here it was into the hands of the chance, I was sucking and gathering the thread within my mouth, I tried to surround the other person with the thread, the action depended totally on his reaction, of how he or she wanted that subtle momentary relation to be, to what confidence degree he or she wanted to arrive with me, not in vain played with the idea of the impure thing, of the interchange of our salivas through the thread; each performance was very different from the previous one. Many time later, I would use that thread in another performance to recompose a dress that had been torn with a bistoury by the assistants; here the thread became the means to repair the broken thing, concept that also is very important in my work.

In Fleeting Encounter I located in a small room in the medieval castle of La Bisbal d'Empordà. I had tied my arms and legs to a metallic grate with rubber bands made each one of them with fifty meters of rubber thread, as used one in imitation jewellery. When a person approached, I left the hole, making an effort against the pressure which rubber bands exerted on my body, and gave him or her my hand, thanking his or her presence in the performance. This is another one of the recurrent subjects in my work, that multiplicity of visions that we showed, since the first impression that the other people had when they passed close to me was of fright, because the unexpected, and I was saluting them warmly and amiably. Once did, I left that force of rubbers threw backwards to me, returning to the starting point, some times even with excessive impetus.

In my work, the presence is also a constant, generally like an strange element in the environment, that discreetly calls the attention, without stridencies, what is offered to the participants with naturalness, without trying to prevail over them, nor trying to be as I am nor really.

In my work of performance I prefer to speak of series or process, because for me any performance is equal to another one, there are so many possible variations due to the space, to the participants (and I include also the differences between the different cities and countries here), to their disposition, or my particular mood. When beginning my action, I know well from where I start and which elements I have, but I never know where I am going to arrive or how all is going to be developed. Sometimes I have worked with the covered eyes, and always I have practically worked taking off my shoes and glasses, understood as cultural elements.

Textos: Maria Cosmes
Fotos: Stidna!
Diseny de web: Stidna!
Optimitzat per a IE>5.5 // NS>6.0. Resolució pantalla 800x600
Actualització: 4 juny 2005

Contacta conmigo